La Justícia: “Estimada democràcia tenim un problema”

Per raó del contingut dels estudis universitaris que vaig escollir i desenvolupar en els anys 80 dels segle XX (Ciències Polítiques), a totes les assignatures, els professors que em van formar, a les lectures i als seminaris i conferències que vaig assistir, quedava molt clar que un dels pilars de preservació del sistema democràtic era l’aplicació de la separació de poders que Montesquieu mostrava i defensava en “L’Esprit des Lois” l’any 1748: el Legislatiu, on una Assemblea o Parlament composada per representants escollits per sufragi (actualment universal), és la font legislativa principal de tot País o Estat. L’Executiu, que ha d’implementar les lleis derivades del legislatiu dins de la societat que pertoqui. El Judicial, que ha d’interpretar, fer respetar les lleis i disposicions legals que emanen dels altres poders, amb plena autonomia i independència. Aquesta separació de poders al llarg dels anys, ha significat, amb anades i tornades, una garantia per a l’estat. Cadascún d’aquests poders, fent millor o pitjor la seva feina, ha hagut de treballar en base a limitacions que impedien possibles exessos en el seu camp, limitacions que estaven en mans dels altres dos poders complementariament. En resum els tres poders sumats. ofereixen la “perfecció democràtica”, en realitat els tres son un, entenent per un l’estat democràtic en plenitud. Aquesta “perfecció” a l’estat espanyol ja fa uns anys que trontolla, algun dirigent políitc dels anys 80 del segle passat va dir allò que Montesquieu havia mort, i fins i tot algun alcalde i polític d’origen andalús va fer aquella frase famosa titllant de “cachondeo” un dels tres poders, i cal també recordar el “viatge polític accidentat” d’algun jutge de molta actualitat avui. Aquests comentaris i actuacions, oferien dos maneres d’entendre un suposat trencament de la independència dels tres poders: per un cantó el legislatiu i l’executiu entraven a opinar i a actuar en el judicial, i el judicial flirtejava amb la política real. Actualment estem davant d’una situació consolidada d’intersecció entre el legislatiu, l’executiu i el judicial. Els uns intenten intervenir sobre als altres i viceversa. En aquest moment la nau democràtica expulsa un comentari: “Estimada Democràcia tenim un problema”. Com bé sabem els tres poders estan encapçalats per persones, i aquestes són les que els governen i els fan evolucionar en positiu o en negatiu. L’evolució en positiu es produeix quan la persona té la convicció que ha de treballar per complir allò que determina el poder al què està adscrit, i també per a fer-lo evolucionar d’acord amb cada moment històric. L’evolució en negatiu fomenta un context fàcil d’entendre, les persones que integren els poders tenen un centre d’interès determinat i acotat: ells mateixos, el seu ego, i faran el que calgui (transgredir normes, opinar sobre els altres poders, excedir-se sota el mantell de l’abús de poder) per tal de que el poder legislatiu, l’executiu o el judicial siguin formalment ells mateixos. Podria inerpretar-se que tornem a algunes concepcions ideològiques d’abans de la II Guerra Mundial, pero no, aquest modus operandi, es fa esbiaxadament en nom de la democràcia i de les seves virtuts. D’aquí que observem amb molta inquietud, com jutges posen per sobre de la institució a la qual pertanyen, els seus instints més bàsics com a “animals polítics”, i opinen i inclouen aquests instints a les seves sentències i actes. Aquesta situació ens dona resultats tan curiosos a l’hora d’interpretar les lleis, com que una persona agredeix físicament a una altra quasi fins a la mort, i el jutge determina que surti amb càrrecs amb llibertat provisional, ja que no es cap perill per a la societat, i una altra roba una poma, i li cau una sentència de dos anys i mig de presó, que ha de complir segons la llei. Perquè succeeix aquesta problemàtica, no és senzill entendre-ho, però sembla que als fòrums de la justícia es fa i es parla més de política, que d’interpretar, de construir i d’assessorar l’entorn del dret aplicable. El CGPJ, el Tribunal Suprem, i el Tribunal Constitucional més òrgans d’ordenament i de gestió de la justícia espanyola, semblen més  la “Taverna d’en Mallol”, aquella que assenyala la cançó que “hi ha hagut (i hi ha) garrotades”. Els que es dediquen a la justícia segur que tenen el seu “cor polític sensible”, però han de reflexionar que la seva professió trascendeix la política, al meu entendre són la clau de volta del Temple de la Democràcia i del bé comú, únicament sent conscients d’això haurien de deixar de banda els seus desitjos personals carnals i polítics. A hores d’ara, per lo menys a les grans alçades del món judicial, no en són conscients, prefereixen llegir i seguir sent portada de la premsa política i del cor, i el que caldria es que fessin una relectura de Montesquieu, en comptes d’assassinar-lo de forma pòstuma de manera continuada.