Que volen aquesta gent ?

Els últims 34 anys Catalunya ha fet un exercici de solidaritat, de civisme, de lleialtat, en definitiva de democràcia, envers els territoris de l’estat espanyol més retardats des d’un punt de vista econòmic. En cap moment cap territori que s’ha vist beneficiat per la nostra ajuda i solidaritat, ha reconegut el nostre esforç, al contrari, hem hagut se sentir i patir les escomeses rabioses d’aquells que, gràcies al nostre esforç , han vist les seves condicions de vida clarament millorades, cal afegir també que els nostres esforços, tampoc han tingut un efecte pedagògic, sinó que alguns territoris de l’estat espanyol els han considerat unes ajudes a fons perdut, i que principalment calia dilapidar en subvencions gratuïtes al personal, o bé en infraestructures necessàries però gens aprofitades: en resum no han invertit en la economia productiva dels seus respectius territoris. Una prova ben clara del que assenyalem, apareix analitzant les últimes dades de l’Enquesta de la Població Activa del 4t rimestre de 2010: territoris que han acumulat fons d’ajudes provinents de Catalunya i de la UE, es troben vorejant el 30% d’atur, que han fet dels recursos que han rebut ? Els han utilitzat per tot menys per enriquir la seva terra i la seva gent. Pel que es pot observar únicament han emprat la seva riquesa majoritàriament per pagar voluntats i mantenir el poder polític d’aquests territoris. Catalunya en tot aquest procés, ha anat pagant, pagant, i empobrint-se a costa de l’insaciable estat espanyol, i dels seus fills autonòmics malgastadors. Que fàcil és gastar quan els diners no els has guanyat amb el teu esforç, aquest ha estat un dels punts d’actuació fonamentals d’algunes autonomies, però el que és més greu, és que a sobre quan protestem per les festes que altres fan a costa nostra, o bé demanem que se’ns retornin justament recursos que ens pertoquen, ens insulten, ens dimonitzen, i ens volen portar als tribunals, com si fossim simples delinqüents. Què volen aquesta gent de nosaltres ? Perquè si hem ajudat a molts a ser europeus, a tirar endavant alguns territoris que fa 100 anys eren més que pobres, a crear indústries, a facilitar noves centralitats econòmiques arreu d’Espanya, a hores d’ara encara ens tracten tan malament ? Com podem tolerar crítiques d’alguns personatges que han portat a la ruïna les seves autonomies ? Torno a dir: Què volen aquesta gent ? Jo el que sé és que a ells no els vull ni veure.

Public Service

Després d’algunes setmanes de silenci blocaire forçat, per començar l’any 2011 he considerat adient poder parlar, comentar breument allò que és fonamental per a tot país, per a tota economia, per a tota societat, el servei públic, el Public Service.
En primer lloc cal tenir en compte, que aquest concepte ha estat força castigat des de fora dels àmbits de la gestió pública, pels agents socials, pels agents econòmics, i per la ciutadania en general. Aquest rebuig per lo públic, i en concret per la tasca feta per una part important dels seus servidors (polítics i tècnics) s’ha de considerar com a fonamentada, i guanyada a pols, ja que com diu la Bíblia “Pels seus actes els coneixereu”, i aquest ha estat el cas: accions de govern, mesures de gestió pública que no modulaven el seu discurs amb les demandes socials, i que en molts casos no cercaven un interès general real, sinó un interès electoral fictici. Cal ser conscients que la política com a eina de dignificació de la gestió pública, com a resultat d’aquest context, s’ha situat en un entorn obscur, gens transparent, i brutalment allunyat de la gent. En segon lloc també esmentar que l’allunyament de la realitat de la política i la gestió pública, ha produït un ensorrament de l’autoestima de molta gent, que treballant des de dins del sector públic, ha vist trencat el somni de que, amb la seva activitat professional, es pogués millorar i fer progressar la societat que l’envolta. Aquesta situació és més greu encara, ja que impedeix que molta gent, grans professionals de la gestió pública, creguin en allò que els polítics proposen, generant-se aleshores un procés d’autodestrucció en primera persona de la decisió pública, molt preocupant dins del context de crisi actual. Aquesta situació assenyala doncs que la crisi també s’ha arrelat dins del sector públic de manera significativa, una crisi que té un origen en els valors que han imperat en el sector públic els últims anys: prepotència, cofoisme, autisme polític, i el que és més greu pensar que tothom pot fer alguna cosa dins de la gestió pública. Tot plegat ens dona la oportunitat de proposar canvis, i no tornar a errors anteriors: cal tornar als valors, i al concepte que enalteix tot el sector públic: el Servei Públic. Però cal que el Servei Públic es reinventi, torni al seu concepte i actuació inicial, però també cal que el Servei Públic, aprengui nous registres, noves actuacions, i assimili eines de funcionament del sector privat. Algú podrà dir perquè el sector públic ha d’aprendre del privat, doncs més que aprendre, cal que la informació entre lo públic i lo privat flueixi normalment, que el transvasament de coneixement i de recursos humans sigui normal, aquests poden ser alguns dels secrets del rellançament del Servei Públic. El sector públic ha de refer ponts amb la societat, ponts que seran difícil de reconstruir, però que com a persona que creu que la gestió pública és una tasca professional de primer ordre i de cabdal importància, per a mi el concepte clàssic anglès de Public Service transmet esperança, més encara quan el nou Govern de Catalunya ha iniciat un procés per a aquest camí.