Aquests ultims dies els medis de comunicació pivoten principalment al respecte de les Jornades Mundials de Joves que se celebren a Madrid, amb la presència de Benet XVI. D’entrada cal advertir que davant la crisi econòmica i social que estem vivint a arreu del món, els joves són una de les principals víctimes de la situació, tant des del punt de vista de l’ocupació com des d’aspectes socials de màxima rellevància. Amb estupefacció podem observar que des de la preocupació, i el perill de deixar de banda i de perdre algunes generacions de persones joves (cal afegir que són de les més preparadades de la història), la jerarquia eclesiàstica no externalitza gestos per a poder donar solucions “reals” als nostres joves, i malgrat excepcions mol forçades en el discurs de Benet XVI, ni s’intueixen en el futur. La jerarquia eclesiàstica observa el nostre món de la mateixa manera que els taurons econòmics ataquen les economies mundials: el profit i benefici propi, cosa que considero no va massa en el sentit del que molta de la gent que defensa el catolicisme per acció i per paraula creu que hauria de fer la cúria romana. D’aquí que és estrany que els mandataris de la Iglésia Catòlica ara es preguntin dels perquès de la manca d’aproximació de gent jove: renyar in eternum i no animar sempre és un fre per a molta gent jove, que considera més cristià treballar socialment per la gent desfavorida, que anar a oficis religiosos, on se’ls amonesta i se’ls assenyala amb el dit en negatiu. Rouco, màxim culpable de la situació, és hereu d’una tradició ja tronada de catolicisme espanyol, una tradició amanida d’elements més propers a passatges bíblics que fan referència a actes pecaminosos, que als que porten al reconeixement etern, ell mateix amb la seva consciència.
Per una altra banda tenim els Indignats que per convenció creuen que tot el que ensuma Església Catòlica és tabú, i pecat. Aquests nois i noies que ocupen espais públics en nom de la democràcia, i que fan en molts casos de la violència el seu signe de resistència a tot allò que volen canviar (curiós si més no), es creuen els messies de la societat, i cal tenir en compte que de ben segur, quan assolissin els seus objectius, no es comportarien millor que la jerarquia eclesiàstica actual: la seva actuació és una excusa per assolir poder i recursos, no hi ha més que aquesta premisa, sempre amb excepcions d’utopisme extrem.
Davant nostre tenim el blanc i el negre, l’antítesi per sistema entre dos models antagònics. Val a dir que la història d’Espanya i els seus protagonistes son força culpables d’aquest xoc de trens. Qui no ha llegit que va passar el 1909 amb la Setmana Tràgica a Barcelona, qui no ha vist imatges històriques de l’anticatolicisme al periode de la II República, i qui no ha vist com la jerarquia catòlica espanyola, després de la guerra civil 1936-39 va intentar restaurar en versió moderna el model Torquemada. Espanya no és un país de matitsos, és una terra d’extrems en tots els camps, els espanyols no entenen el gris, els hi agrada passar directament del blanc a negra i a l’inversa. Pel que fa a qüestions que afecten la fe religiosa també: o s’eliminen tota la gent afecta a la religió catòlica, o bé s’eliminen tots aquells que no s’arrengleren amb la mateixa. De tot aquests processos d’ultracatolicisme, o d’ateisme extrem, Catalunya i Euskadi, han marcat històricament el seu propí camí amb una església catòlica incloent, especialment amb la gent jove i amb tot tipus d’ideologies, però que davant del context de radicalització d’aquests grups ultracatòlics i d’indignats de segell clarament espanyol, poden tenir una regressió que seria un cop de gràcia per la convivència social i religiosa dels nostres països.
Però aquesta por que podem tenir davant aquest xoc de trens, té contrapunts positius, com per exemple l’actitud positiva, incloent, transparent i senzilla del Bisbe de Solsona. Avui el sentia en un medi de comunicació, i oferia signes d’esperança per a la nostra societat, com un defensor de l’Església Catòlica oberta i implicada davant els joves i els seus problemes, i incorporant valors com l’esforç, solidaritat, tolerància i debat obert entre les persones. Aquests són valors que el món actual ha portat cap al no res, i cal tenir en compte que la solució a l’actual crisi te moltes variables, però una de les no tangibles, és el retorn als valors abans esmentats. El món s’ha convertit “una selva de depredadors” ha dit el Bisbe de Solsona, i estic plenament d’acord, cal redreçar-ho amb lideratge, i especialment recolzant el talent i posar lo comú davant de lo individual. El problema és que la mediocritat ens envaeix, escoliir mediocritats és la solució immediata per a mantenir petits poder personals, però en cap cas per a garantir models socials estables, per aconseguir aquesta premisa, treballar en equip és la sortida adient.
Cal doncs actuar en colors matisables, el blanc i el negre en exclusiva garanteixen el xoc de trens.
Publicat per armandgimenez 
