Cornuts i pagar el beure (una vegada més)

Després del pacte segellat ahir entre el PNB i el Govern del PSOE, per a què Zapatero pugui sobreviure fins a l’any 2012, vaig fer-me una pregunta, si en comptes de ser els bascos haguessim estat els catalans els que tanquéssim un pacte similar que passaria ? D’entrada vaig dir-me a mi mateix, que això no hagués estat possible en absolut, ja que Catalunya, en aquests casos, és a qui li tocarà pagar els pactes d’altres, ja que en el fons som la màquina de tren, els que paguem el menjar i les disbauxes d’altres a l’estat, i a sobre ens insulten, i   ens tracten de fariseus (en el sentit pejoratiu del terme). Ja no cal que analitzem informes, balances fiscals fantasmes, PIB català, al meu entendre tot està molt clar i transparent. De 1975 (i abans també) fins ara hem pagat la transició política a Espanya, i personalment  crec que era necessari, i ara ja estem pagant els excessos i les òrgies polítiques dels grans partits polítics espanyols, i d’altres regiosn espanyoles, a més  de propina ara ens toca pagar la crisi econòmica (on es recapta més IVA a l’estat per exmple ?), i la prorroga del govern de Zapatero. Catalunya s’empobreix, els serveis són pitjors que abans, i el govern tripartit (quasi en funcions) es dedica a explicar-nos contes de la lletera en versió obra de govern. Això sí, d’alçar la veu, o encapçalar el país no cal, no és necessari , no sigui que a Madrid s’enfadin. O sigui que catalans i catalanes, seguirem sent cornuts i pagarem el beure de coses com l’aeroport de Ciudad real, una obra mestra de l’arquitectura (veure el diari Le Monde de juny de 2010), per a què un dia amb nocturnitat, per manca de vols programats, algú ho enderroqui per a construir el que toqui en aquell moment, i com no vé d’aqui que ho paguin els catalans i catalanes. Ja fa uns mesos que corre la idea a Catalunya, de dir prou a l’engany sistemàtic, i l’expoliació a que ens té obligats l’estat espanyol. Hem de forçar el Concert Econòmic sigui com sigui, i estic segur que ho aconseguirem, i la veritat si els comptes no els hi quadren a l’estat, doncs que demanin ajuda al BCE amb seu a Frankfurt. El camí no serà fàcil, inclús crec que hi haurà tensions importants, però d’una cosa estic plenament convençut que el cop de puny no és exclusiu del Govern de Catalunya que surti de les urnes el 28 de novembre d’enguany, sinó que la la societat civil i la ciutadania tenen una paraula més important, tot convocant amb manifestacions, o bé emulant els nostres avantpassats, fomentant un tancament de caixes col.lectiu que col.lapsi l’estat espanyol econòmicament. Deixar de ser cornuts i de pagar el beure, demana sensatesa i pacte, però també rauxa si cal.

El “Canvi Real”: Investigació i crisi econòmica

Avui de bon matí llegint la premsa, el cafè amb  llet de les 6:30 AM no m’ha sentat gens bé. Sembla que corre perill el finançament dels centres d’investigació a Catalunya. Aquesta notícia, en un context de crisi econòmica no seria cap titular, però cal que ho sigui ja que per a Catalunya, és fonamental que per a ensortir-nos de la crisi, des del govern i també des del món privat, s’aposti preferentment en invertir en la investigació amb majúscules al nostre país. Sembla també que alguns investigadors preeminents, es plantegen ja marxar de Catalunya, és a dir tornar a “exiliar-se” en altres punts del món, on els seus esforços no es vegin col.lapsats per la prioritat del curt termini, és a dir del timing electoral, així com de la deficient gestió dels governs català i espanyol, pel que fa a fer creure que la investigació és cabdal, en comptes del que realment és per a ells: aparador, i una prioritat de tercer ordre . Cal destacar que a Catalunya li ha costat molt de temps i recursos aconseguir bastir un punt inicial d’investigació de qualitat, perquè ara, gràcies a que “el Canvi Real” que anuncien alguns, i que ja porta set anys de fracassos continus, ens trobem en un moment de retrocés perillós pel que fa la investigació, que sumat a les “màgiques” decisions de Zapatero per sortir de la crisi, ens porten a detectar que Catalunya  té força números a la rifa, de quedar-se en el fons del pou més anys que altres regions europees. Catalunya no produeix matèries primes, però el que sí que fa és produir coneixement, idees de gran qualitat, en definitiva persones i empreses que desitgen donar impuls a la nostra economia i societat. Davant d’aquest plantejament, intrnsecament català, tenim un govern català que té altres interessos i prioritats, gens homologables a la nostra època. No ens enganyem aquest govern actual que dirigeix a tots els catalans i catalanes, se li en refot tirar endavant el país i la seva gent, les seves ulleres se centren, no a gestionar una sortida a la crisi en positiu, malgrat pugui comportar en les solucions a donar riscos electorals, sinó en gestionar temes en clau electoral, sense cap interès per a la citadania. Aquest és el “Canvi Real”  aprofitar el que han fet altres, no fer res per a l’impuls econòmic i social del país, i intentar quedar-se en el poder no oferint solucions, sinó cridant a la por dels ciutadans, tot plegat una obra mestra, que tracta d’indocumentats a la gent.

La investigació és un element central dels propoers anys per a Catalunya, i cal que no úncament es mantingui el seu recolzament des del mon públic, sinó que s’han de cercar complicitats arreu, el nostre país i la nostre economia ens ho agrairà.

Qui se’n recorda del segon

Quan et trobes davant d’una cursa com la d’ahir d’Usain Bolt, o com la que vàrem poder gaudir la setmana passada, o als Jocs Olímpic  de Beijing 2008, no te n’adones que els atletes que l’acompanyaran al podi, són personatges anònims, no t’interesses en absolut per qui ha estat segon, ni tampoc tercer, i és més que improbable que pensis ni un segon amb la resta de finalistes. Val a dir que per arribar a una final de 100m, 200m, o qualsevol altre d’alt nivell esportiu, tots els protagonistes ens han de merèixer més que respecte, admiració, especialment perquè el que fan els hi suposa un esforç i sacrifici personal, familiar i físic, que cap de nosaltres n’és conscient. Aquest matí tot llegint la premsa general i esportiva, volia conèixer quins velocistes a nivell mundial existeixen a més de Bolt als 200m llisos: aquest matí finalment he descobert que un panameny va ser segon, i que un nordamericà va ser tercer. La figura de Bolt és allargada, només cal veure quina planta física presenta, però a més de ser físicament impecable, destil.la un interior potent, energètic, positiu. Amb les seves actituds abans de la cursa podria ser considerat un xuleta, gens més llunyà del que és en realitat, amb els seus gestos, destensa l’ambient, fa més ràpids els seus adversaris, i en paral.lel ell també és més ràpid, incorpora un núvol d’alegria caribenya, d’esperança, ell en sí és un miracle, ningú pot córrer tan ràpid com ell (ni nigú ho farà de ben segur en molts anys). Usain Bolt ens fa oblidar la crisi actual, però més que a això ens hauria d’animar a entendre, a tenir esperança que els miracles són possibles, que de tant en tant sorgeixen persones, figures, que enalteixen els humans, Bolt n’és un ells en el camp esportiu, ara cal que en altres camps de la nostra vida n’apareguin d’altres, no defallim.

És la recerca, és el coneixement !!

El context econòmic i social mundial actual és molt clar i transparent: una crisi econòmico-financera ha aterrat en el primer món, i pel que fa als altres móns soterrats ja en crisis estructurals de decennis, significa augmentar un grau el retard en aconseguir viure com nosaltres viviem al llarg del Segle XX.

Aquesta crisi però, tindrà diferents repercusions en el primer món: hi ha països que han diversificat la seva producció global, altres han apostat tot a un sol número. Els primers com per exemple poden ser EUA, Alemanya, França i Gran Bretanya, pateixen durament el tsunami financer, però com per exemple en el cas dels EUA, aquest desastre financer i econòmic és simultani a un creixement del PIB més que decent. En altres casos com és el d’Espanya tots els indicadors reculen sense excepció. Espanya tradicionalment no ha apostat gens en aconseguir fomentar la producció de qualitat com es pot haver fet en els EUA, Gran Bretanya, Alemanya i França , com ja s’ha vist s’han centrat els esforços en models econòmics de creixement molt allunyats del coneixement i de la recerca, com la “cultura del pelotazo” amb Mario Conde al capdavant (que no l’únic), i actualment s’ha donat una versió més cuinada de la primera com és la “cultura de la bombolla immobiliària amb arquitectura financera piramidal”. Fins i tot si dins del període de la bombolla immobiliària s’hagués fet recerca per a aconseguir construccions més sostenibles, amb novetats en el sistema constructiu per exemple, es podria parlar de bombolla sí, però amb cert “Know How” que aporta valor afegit. Preguntem-nos què va fer Finlàndia quan es va ensorrar el seu centre de producció de fusta adreçat a tot el món: la reacció va ser fulminant fent recerca i producció de qualitat, malgrat la dura  competència asiàtica, han aconseguit culminar i consolidar el miracle de Nokia. Els EUA creixen perquè encara que hi ha crisi, els fonaments de la recerca de Sillicon Valley es mantenen ferms i produeixen, no maquinària, sinó noves idees i patents lligats a la tecnologia d’última generació. Els catalans som diferents que els ciutadans i ciutadanes dels EUA ? I dels de Finlàndia ? Segur que no erro dient que alguns catalans i catalanes, com que en el nostre país no oferim aquesta modalitat de producció basat en la recerca i la creació de nova tecnologia i Know How, s’han traslladat a aquests països per fer el seu somni una realitat.

Ara pot ser un bon moment per iniciar aquest procés el sistema de producció fins ara predominant ha cedit i s’ha enfonsat, perquè no ajudem a aquells que prediquen encara una mica en el desert (ESADE i la gent d’Infonomia amb l’Alfons Cornella al capdavant, especialment), a què es pugui treballar intensament a desenvolupar parteneriats sòlids públic-privats per engegar un procés de creació de R+D català que pugui suplir en qualitat, ètica i en xifres de PIB de llarga durada a un sistema de producció basat en el vol gallinaci. Algú fa anys va engegar amb aquest esperit el Parc Tecnològic del Vallès a Cerdanyola del Vallès, ara com la prioritat productiva s’ha centrat en el totxo, l’invent no ha funcionat, i clar la millor solució és eliminar les possibilitats de redreçar la investigació i recerca, i fer pisos de protecció oficial, al meu entendre hi ha d’altres solucions, no en el curt termini és clar, però que oferirien garanties a molt llarg termini. Aquest exemple mostra que molts poders públics i privats es mouen en la immediatesa, personalment sempre he estat un defensor dels manteniments d’infraestructures en el sector públic, i implementar variables d’amortització a aquestes, la resposta ha estat la mateixa: “el manteniment no dona vots, s’ha d’inaugurar, i quan més millor”. En el cas d’aconseguir un model de producció de qualitat tothom hauria de deixar el seu ego una mica apartat, i pensar que una bona herència de futur és construir sòlidament els fonaments productius d’un país, a Catalunya esperem des de fa més de 200 anys que això passi, però és el Parc de Recerca Biomèdica el primer pas de molts que es donaran ? Preguem per això.