Qui se’n recorda del segon

Quan et trobes davant d’una cursa com la d’ahir d’Usain Bolt, o com la que vàrem poder gaudir la setmana passada, o als Jocs Olímpic  de Beijing 2008, no te n’adones que els atletes que l’acompanyaran al podi, són personatges anònims, no t’interesses en absolut per qui ha estat segon, ni tampoc tercer, i és més que improbable que pensis ni un segon amb la resta de finalistes. Val a dir que per arribar a una final de 100m, 200m, o qualsevol altre d’alt nivell esportiu, tots els protagonistes ens han de merèixer més que respecte, admiració, especialment perquè el que fan els hi suposa un esforç i sacrifici personal, familiar i físic, que cap de nosaltres n’és conscient. Aquest matí tot llegint la premsa general i esportiva, volia conèixer quins velocistes a nivell mundial existeixen a més de Bolt als 200m llisos: aquest matí finalment he descobert que un panameny va ser segon, i que un nordamericà va ser tercer. La figura de Bolt és allargada, només cal veure quina planta física presenta, però a més de ser físicament impecable, destil.la un interior potent, energètic, positiu. Amb les seves actituds abans de la cursa podria ser considerat un xuleta, gens més llunyà del que és en realitat, amb els seus gestos, destensa l’ambient, fa més ràpids els seus adversaris, i en paral.lel ell també és més ràpid, incorpora un núvol d’alegria caribenya, d’esperança, ell en sí és un miracle, ningú pot córrer tan ràpid com ell (ni nigú ho farà de ben segur en molts anys). Usain Bolt ens fa oblidar la crisi actual, però més que a això ens hauria d’animar a entendre, a tenir esperança que els miracles són possibles, que de tant en tant sorgeixen persones, figures, que enalteixen els humans, Bolt n’és un ells en el camp esportiu, ara cal que en altres camps de la nostra vida n’apareguin d’altres, no defallim.

Evolució

Fa ja alguns anys que el debat sobre quines responsabilitats tenim les persones en l’evolució en negatiu del nostre planeta és a l’agenda d’aquells que parlen de mediambientalisme, canvi climàtic, i de la visió apocalíptica del nostre futur.

Aquesta gent que afirma que amb la nostra acció enverinem, i portem a la ruïna el nostre entorn proper, i actuem sense saber-ho, a distància en el foment d’altres desastres en parts llunyanes del planeta, ho fan crec des d’una visió estàtica de la Terra, i no dinàmica com a ens viu en sí mateix que és. Si agafem els resultats d’investigacions paleontòliques, científiques, sent-hi nosaltres o no, en aquests documents es presenta la Terra com un planeta que ha estat sotmés a canvis geològics, climàtics i mediambientals molt importants al llarg de la seva història, i el que és inqüetionable és que el nostre planeta va nèixer en algun moment, evoluciona,i algun dia morirà sota els efectes d’aquesta evolució. Per ser justos cal reconèixer que la nostra actuació ofereix un ritme més dinàmic als canvis. La vida, presa en el seu sentit més ampli, és la responsable que la Terra tingui el que té, evolucioni com ho ha fet, com ho fa, i per molt que les persones “frenem” la nostra petjada en el territori, ningú es pregunta que potser evolucionarà cap al mateix camí. Ara fa 200 anys del naixement de Charles Darwin, persona que va canviar els fonaments de l’evolució animal, aplicant la idea de la selecció natural per sobre de la divina. Però aquesta evolució animal ha anat lligada a l’evolució de la terra, que al seu torn ha evolucionat per posar-se a to amb l’evolució natural. Terra i vida van en un sol projecte d’evolució dinàmica, i la complexitat creixent del planeta ha comportat una complexitat creixent del éssers vius, però el que està plenament demostrat és que la Terra no és una simple víctima de les decisions del éssers vius, sinó que participa, s’adapta a aquestes decisions, però també ofereix “propostes als éssers vius” per a què s’adaptin a ella.

Terra i Vida es necessiten, pacten, s’enfaden, i algun dia moriran plegats en aquest punt blau de l’univers, aquesta  és una llei que es dona al nostre voltant, i en els llocs més remots de l’univers, i en absolut vol dir que estigui escrit, ni predit el que passarà entremig, aquesta és una feina que podem fer nosaltres i el nostre entorn terrestre.

La Laïcitat: més enllà del reduccionisme

En general quan parlem de laïcitat en el seu nostre entorn més proper, fem un link directe sobre el tema de les religions i de la teologia . Aquest tema de tertúlia de cafè, radiofònica o televisiva, cal entendre que és una acció reduccionista del que podem entendre com a laïcisme. Enfrontem lo laïc a un altre concepte, per tal que, mitjantçant un procés d’antinòmia, poguem entendre i discutir sobre el que significa laïc, laïcisme o laïcitat per a nosaltres. Crec que cal fer un exercici més meticulòs, no sent en cap cas una pràctica de barroquisme semàntic, ni de pedantria lingüística, cal que en primer lloc entrem a conèixer que significa d’inici el concepte laïc, i quines aplicacions té dins de la nostra societat en general. 
Hem de partir de la paraula “Laïc” que té el seu origen de la paraula grega” Laos” (poble) i el sufixe “Ikos”, i el seu significat és “poble”, i en concret poble fora dels governants. També fa referència a tot el que no es sagrat, i a la “blancor” de les persones, a la seva llibertat i tolerància. 
Una vegada sabem quin és l’origen semàntic de la paraula laïc, podem analitzar quin és l’ús i quin hauria de ser a la societat actual. En primer lloc cal tenir en compte que no podem aplicar aquest concepte de manera reduccionista a la nostra societat, és a dir no podem explicar la laïcitat com ja s’ha comentat al principi de l’article, tenint en compte un dels seus significats: parlar de l’antinòmia sagrat/profà que exclusivitza el debat del laïcisme a la vessant de la teologia i del secularisme. Cal parlar de laïcisme des de totes les vessants de la nostra vida, en el nostre entorn privat i familiar, en la nostra projecció pública, en la nostra projecció interna o espiritual, i finalment, amb la nostra relació amb el que es denomina sagrat o món de deu (o deus depenent de les religions). Ser laïc té un significat senzill, no ha de ser considerat cap heretgia, no significa anar contra cap religió ni creença sagrada, al meu entendre, significa posar-se a la situació dels altres, escoltar amb respecte i tolerància, que opinen els altres de la seva vida privada pública o espiritual. Aquesta afirmació ens porta a què un comportament laïc desenvolupa la tolerància entre races, religions, escales socials, en definitiva entre les homes i dones que viuen en societat. La laïcitat propugna l’humanisme, no entès com un humanisme paternalista, sino un humanisme resultat d’un progrés espiritual i ideològic que faciliti superar diferències, afegint en totes les nostres accions respecte envers el que altres pensen i desenvolupen en el seu entorn. És evident que aconseguir un objectiu com el descrit no és fàcil, i que estem molt lluny d’assolir-lo (veient el món actual), ja que la competència, l’enveja, i tenir poder sense mesura, són elements inherents als humans, però de totes maneres cal reflexionar i treballar perquè la diferència sigui exaltada a virtud, i no sigui considerada mai a una plaga, com fins ara.