Bloc de l'Armand Giménez i Navarro

Xoc de trens: Jerarquia eclesiàtica versus Indignats

armandgimenez — Fri, 19 Aug 2011 12:51:05 +0000

Aquests ultims dies els medis de comunicació pivoten principalment al respecte de les Jornades Mundials de Joves que se celebren a Madrid, amb la presència de Benet XVI. D’entrada cal advertir que davant la crisi econòmica i social que estem vivint a arreu del món, els joves són una de les principals víctimes de la situació, tant des del punt de vista de l’ocupació com des d’aspectes socials de màxima rellevància. Amb estupefacció podem observar que des de la preocupació, i el perill de deixar de banda i de perdre algunes generacions de persones joves (cal afegir que són de les més preparadades de la història), la jerarquia eclesiàstica no externalitza gestos per a poder donar solucions “reals” als nostres joves, i malgrat excepcions mol forçades en el discurs de Benet XVI, ni s’intueixen en el futur. La jerarquia eclesiàstica observa el nostre món de la mateixa manera que els taurons econòmics ataquen les economies mundials: el profit i benefici propi, cosa que considero no va massa en el sentit del que molta de la gent que defensa el catolicisme per acció i per paraula creu que hauria de fer la cúria romana. D’aquí que és estrany que els mandataris de la Iglésia Catòlica ara es preguntin dels perquès de la manca d’aproximació de gent jove: renyar in eternum i no animar sempre és un fre per a molta gent jove, que considera més cristià treballar socialment per la gent desfavorida, que anar a oficis religiosos, on se’ls amonesta i se’ls assenyala amb el dit en negatiu. Rouco, màxim culpable de la situació, és hereu d’una tradició ja tronada de catolicisme espanyol, una tradició amanida d’elements més propers a passatges bíblics que fan referència a actes pecaminosos, que als que porten al reconeixement etern, ell mateix amb la seva consciència.

Per una altra banda tenim els Indignats que per convenció creuen que tot el que ensuma Església Catòlica és tabú, i pecat. Aquests nois i noies que ocupen espais públics en nom de la democràcia, i que fan en molts casos de la violència el seu signe de resistència a tot allò que volen canviar (curiós si més no), es creuen els messies de la societat, i cal tenir en compte que de ben segur, quan assolissin els seus objectius, no es comportarien millor que la jerarquia eclesiàstica actual: la seva actuació és una excusa per assolir poder i recursos, no hi ha més que aquesta premisa, sempre amb excepcions d’utopisme extrem.

Davant nostre tenim el blanc i el negre, l’antítesi per sistema entre dos models antagònics. Val a dir que la història d’Espanya i els seus protagonistes son força culpables d’aquest xoc de trens. Qui no ha llegit que va passar el 1909 amb la Setmana Tràgica a Barcelona, qui no ha vist imatges històriques de l’anticatolicisme al periode de la II República, i qui no ha vist com la jerarquia catòlica espanyola, després de la guerra civil 1936-39 va intentar restaurar en versió moderna el model Torquemada. Espanya no és un país de matitsos, és una terra d’extrems en tots els camps, els espanyols no entenen el gris, els hi agrada passar directament del blanc a negra i a l’inversa. Pel que fa a qüestions que afecten la fe religiosa també: o s’eliminen tota la gent afecta a la religió catòlica, o bé s’eliminen tots aquells que no s’arrengleren amb la mateixa. De tot aquests processos d’ultracatolicisme, o d’ateisme extrem, Catalunya i Euskadi, han marcat històricament el seu propí camí amb una església catòlica incloent, especialment amb la gent jove i amb tot tipus d’ideologies, però que davant del context de radicalització d’aquests grups ultracatòlics i d’indignats de segell clarament espanyol, poden tenir una regressió que seria un cop de gràcia per la convivència social i religiosa dels nostres països.

Però aquesta por que podem tenir davant aquest xoc de trens, té contrapunts positius, com per exemple l’actitud positiva, incloent, transparent i senzilla del Bisbe de Solsona. Avui el sentia en un medi de comunicació, i oferia signes d’esperança per a la nostra societat, com un defensor de l’Església Catòlica oberta i implicada davant els joves i els seus problemes, i incorporant valors com l’esforç, solidaritat, tolerància i debat obert entre les persones. Aquests són valors que el món actual ha portat cap al no res, i cal tenir en compte que la solució a l’actual crisi te moltes variables, però una de les no tangibles, és el retorn als valors abans esmentats. El món s’ha convertit “una selva de depredadors” ha dit el Bisbe de Solsona, i estic plenament d’acord, cal redreçar-ho amb lideratge, i especialment recolzant el talent i posar lo comú davant de lo individual. El problema és que la mediocritat ens envaeix, escoliir mediocritats és la solució immediata per a mantenir petits poder personals, però en cap cas per a garantir models socials estables, per aconseguir aquesta premisa, treballar en equip és la sortida adient.

Cal doncs actuar en colors matisables, el blanc i el negre en exclusiva garanteixen el xoc de trens.

Jose Luis Rodríguez Zapatero: J’Accuse !

armandgimenez — Wed, 29 Jun 2011 15:45:05 +0000

El debat de política general al Parlament espanyol d’enguany, descriu perfectament a quin atzucac econòmic i polític que ens ha portat el Sr. Rodríguez Zapatero amb la seva visió personal i intransferrible de fer política. Crec que ara ja es pot fer un resum clar d’on ens ha portat aquest “etern optimista” que ha governat sense tenir en compte que en moments de crisi no valen ni tacticismes polítics, ni tampoc publicitar polítiques que porten a l’engany, i a un carreró economic sense sortida possible. L’actual President del govern espanyol el podem considerar culpable d’amagar al llarg de dos anys la situació econòmica real de l’estat espanyol, culpable d’incrementar irresponsablement la despesa pública sent coneixedor del decrement dels ingressos públics de l’estat, culpable de nomenar el pitjor responsable economic del govern espanyol en democracia, culpable d’oferir tota mena de recursos a Catalunya per a després escanyar econòmicament el nostre país sense cap mena de sentiment de culpa, culpable d’oferir un nou Estatut d’Autonomia i després esperonar un Tribunal Constitucional per a trinxar-lo. En aquest últim punt cal destacar les paraules del Sr. Rodríguez Zapatero en aquest debat de política general, on esmenta que no entén aquesta desafecció per a l’Estatut que es va aprovar finalment: realment fantàstic, ciència ficció pura, record Guiness. La incompetència política i econòmica de l’actual primer ministre del Regne d’Espanya ens arrossega a molts que no creiem fermament que el nostre futur com a catalans passi per a l’estat espanyol, ni política ni econòmicament, a demanar sobirania fiscal, sobirania política, perquè en primer lloc hem detectat que a arreu d’Espanya, la nostra solidaritat ha servit per a molt poc per no dir de res, pel que fa a incrementar productivitat i industrialitzar zones d’Espanya que en els inicis de la democràcia necessitaven molta ajuda, i que potser ara en necessitaran encara més. En segon lloc, Catalunya ajudant ara i sempre a la governabilitat d’Espanya, rep menyspreu i males paraules. En tercer lloc, i el que es mes greu, aquest context en negatiu ens ha portat a empobrir-nos, i a dificultar la nostra sortida de la crisi.
Acuso doncs al Sr. Rodríguez Zapatero com a culpable per omissió, per actuació, per manteniment de polítiques discriminatòries de tot lo comentat anteriorment, i per tant ha de tenir una “condemna política”, que ha de passar per unes eleccions a Espanya el més aviat possible, i per a que després d’aquestes eleccions, surti el govern que surti, els catalans podem de manera ràpida i definitiva, oblidar el Sr. Rodríguez Zapatero i la seva política erràtica i de focs artifici, que ens ha portat a una situació difícil però recuperable a hores d’ara. Aquesta culpabilitat del Sr. Rodríguez Zapatero pot tenir un atenuant important: que de manera valenta reconegui públicament els errors comesos, actuació que l’honoraria abans de marxar cap a casa.

Que volen aquesta gent ?

armandgimenez — Tue, 08 Feb 2011 22:11:50 +0000

Els últims 34 anys Catalunya ha fet un exercici de solidaritat, de civisme, de lleialtat, en definitiva de democràcia, envers els territoris de l’estat espanyol més retardats des d’un punt de vista econòmic. En cap moment cap territori que s’ha vist beneficiat per la nostra ajuda i solidaritat, ha reconegut el nostre esforç, al contrari, hem hagut se sentir i patir les escomeses rabioses d’aquells que, gràcies al nostre esforç , han vist les seves condicions de vida clarament millorades, cal afegir també que els nostres esforços, tampoc han tingut un efecte pedagògic, sinó que alguns territoris de l’estat espanyol els han considerat unes ajudes a fons perdut, i que principalment calia dilapidar en subvencions gratuïtes al personal, o bé en infraestructures necessàries però gens aprofitades: en resum no han invertit en la economia productiva dels seus respectius territoris. Una prova ben clara del que assenyalem, apareix analitzant les últimes dades de l’Enquesta de la Població Activa del 4t rimestre de 2010: territoris que han acumulat fons d’ajudes provinents de Catalunya i de la UE, es troben vorejant el 30% d’atur, que han fet dels recursos que han rebut ? Els han utilitzat per tot menys per enriquir la seva terra i la seva gent. Pel que es pot observar únicament han emprat la seva riquesa majoritàriament per pagar voluntats i mantenir el poder polític d’aquests territoris. Catalunya en tot aquest procés, ha anat pagant, pagant, i empobrint-se a costa de l’insaciable estat espanyol, i dels seus fills autonòmics malgastadors. Que fàcil és gastar quan els diners no els has guanyat amb el teu esforç, aquest ha estat un dels punts d’actuació fonamentals d’algunes autonomies, però el que és més greu, és que a sobre quan protestem per les festes que altres fan a costa nostra, o bé demanem que se’ns retornin justament recursos que ens pertoquen, ens insulten, ens dimonitzen, i ens volen portar als tribunals, com si fossim simples delinqüents. Què volen aquesta gent de nosaltres ? Perquè si hem ajudat a molts a ser europeus, a tirar endavant alguns territoris que fa 100 anys eren més que pobres, a crear indústries, a facilitar noves centralitats econòmiques arreu d’Espanya, a hores d’ara encara ens tracten tan malament ? Com podem tolerar crítiques d’alguns personatges que han portat a la ruïna les seves autonomies ? Torno a dir: Què volen aquesta gent ? Jo el que sé és que a ells no els vull ni veure.

Public Service

armandgimenez — Fri, 04 Feb 2011 20:10:38 +0000

Després d’algunes setmanes de silenci blocaire forçat, per començar l’any 2011 he considerat adient poder parlar, comentar breument allò que és fonamental per a tot país, per a tota economia, per a tota societat, el servei públic, el Public Service.
En primer lloc cal tenir en compte, que aquest concepte ha estat força castigat des de fora dels àmbits de la gestió pública, pels agents socials, pels agents econòmics, i per la ciutadania en general. Aquest rebuig per lo públic, i en concret per la tasca feta per una part important dels seus servidors (polítics i tècnics) s’ha de considerar com a fonamentada, i guanyada a pols, ja que com diu la Bíblia “Pels seus actes els coneixereu”, i aquest ha estat el cas: accions de govern, mesures de gestió pública que no modulaven el seu discurs amb les demandes socials, i que en molts casos no cercaven un interès general real, sinó un interès electoral fictici. Cal ser conscients que la política com a eina de dignificació de la gestió pública, com a resultat d’aquest context, s’ha situat en un entorn obscur, gens transparent, i brutalment allunyat de la gent. En segon lloc també esmentar que l’allunyament de la realitat de la política i la gestió pública, ha produït un ensorrament de l’autoestima de molta gent, que treballant des de dins del sector públic, ha vist trencat el somni de que, amb la seva activitat professional, es pogués millorar i fer progressar la societat que l’envolta. Aquesta situació és més greu encara, ja que impedeix que molta gent, grans professionals de la gestió pública, creguin en allò que els polítics proposen, generant-se aleshores un procés d’autodestrucció en primera persona de la decisió pública, molt preocupant dins del context de crisi actual. Aquesta situació assenyala doncs que la crisi també s’ha arrelat dins del sector públic de manera significativa, una crisi que té un origen en els valors que han imperat en el sector públic els últims anys: prepotència, cofoisme, autisme polític, i el que és més greu pensar que tothom pot fer alguna cosa dins de la gestió pública. Tot plegat ens dona la oportunitat de proposar canvis, i no tornar a errors anteriors: cal tornar als valors, i al concepte que enalteix tot el sector públic: el Servei Públic. Però cal que el Servei Públic es reinventi, torni al seu concepte i actuació inicial, però també cal que el Servei Públic, aprengui nous registres, noves actuacions, i assimili eines de funcionament del sector privat. Algú podrà dir perquè el sector públic ha d’aprendre del privat, doncs més que aprendre, cal que la informació entre lo públic i lo privat flueixi normalment, que el transvasament de coneixement i de recursos humans sigui normal, aquests poden ser alguns dels secrets del rellançament del Servei Públic. El sector públic ha de refer ponts amb la societat, ponts que seran difícil de reconstruir, però que com a persona que creu que la gestió pública és una tasca professional de primer ordre i de cabdal importància, per a mi el concepte clàssic anglès de Public Service transmet esperança, més encara quan el nou Govern de Catalunya ha iniciat un procés per a aquest camí.

Governar vol dir construir

armandgimenez — Wed, 01 Dec 2010 12:23:48 +0000

Als anys 80 del segle passat, un professor d’una assignatura anomenada “Sistemas de Organización Política Contemporáneos” de la llicenciatura de Ciències Polítiques de la Universidad Complutense de Madrid, ens va comentar com a primera lliçó de manual, que un govern mai ha de ser constituït en contra de ningú, sinó que sempre ha de tenir com a nucli generador, el construir un model polític de govern , i especialment una manera de gestionar l’interès general. Quan t’ho expliquen i més amb 18 anyets, no hi pares atenció, en primer lloc perquè no t’imagines en absolut que allò se’t presentarà davant teu algun dia. Avui és el dia, el dia on la saviesa i la pedagogia de determinades recomanacions d’èpoques universitàries es fan realitat. A Catalunya s’ha produït aquest cas, tres forces polítiques després de no guanyar per separat les eleccions els anys 2003, i 2006, van unir-se legítimament per sumar els seus escons i formar un govern. El problema però de tot plegat, és que PSC, ERC, i ICV sumen els seus escons, no per a governar i construir, no per a tirar endavant un model de gestió de l’interès general, senzillament ho fan sota el fals paraigües de l’alternança política, que en realitat amaga la intenció de condemnar a CiU a l’oposició, i si es dona el cas, aprofitar el moment per a disoldre la seva força , i repartir-se la seva desintegració. En definitiva la raó dels governs anomenats tripartits, de progrès , d’entesa, han estat anar contra CiU, res més. Com s’ha observat, més tard o més d’hora, la lliçó abans esmentada és plenament vigent, anar contra algú en un procés de formació de governs, és a la llarga letal per a qui la formula (500.000 vots perduts entre tots tres partits). El que és més greu és que, amb la quantitat de persones que segurament formen part dels equips de PSC, ERC, i ICV, preparades per entendre i conèixer quines actuacions mai s’han de fer en política, hagin arribat a la situació actual, i la veritat no es detecta massa moviment dins dels tres partits per a donar solucions ràpides i contundents. Per una altra banda cal felicitar la resistència, la confiança, i l’autoestima d’aquells que han treballat i patit ser a l’oposició, és a dir CiU, que ha reforçat de manera espectacular la seva imatge de força de govern, i el que és fonamental, ha a aconseguit una implantació regular i majoritària per tota Catalunya, guanyant les 41 comarques, i a 917 municipis. Una gran part de l’èxit rau en els missatges d’Artur Mas, i dels candidats i candidates de les llistes per les quatre circumscripcions, on el concepte “Govern” ha anat sempre lligat al verb “Contruir”, i on “Govern” s’ha d’entendre com a la feina diària de gestionar el benestar i l’interès general de més de 7.000.000 de catalans i catalanes.

Governar és construir, però anant una mica més enllà, Governar també ha de significar per als seus protagonistes, anar força més llunydel seu melic, treballar per retornar la confiança que t’ha atorgat la ciutadania, assumint que segurament hi haurà encerts i errors, però sempre amb la humilitat d’assumir els encerts, i la valentia de reconèixer els errors, i on els encerts finalment tinguin un saldo positiu, no per una minoria de gent, sinó per la majoria de la ciutadania.

Valoració no electoral del Baròmetre d’Opinió Política: Cultura política i decensís

armandgimenez — Mon, 08 Nov 2010 11:04:04 +0000

Quan el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del Govern de la Generalitat publica periòdicament els resultats del Baròmetre d’Opinió Pública, els medis de comunicació amplifiquen quasi bé de manera exclusiva, els resultats de la intenció directa de vot. Val a dir que és la informació més llaminera, i que a dia d’avui, és la de més impacte, tenint en compte que la ciutadania del país es troba a 28 dies de poder accedir als col.legis electorals. La deformació professional d’un politòleg, obliga a llegir altres resultats, que en molts casos, són un fil roig per a entendre les xifres electorals, però en tot cas són fonamentals per conèixer l’estat d’ànim de la ciutadania envers els gestor públics. Es poden analitzar moltes variables, ja que el document és llarg i dens, però en aquest cas m’agradara fer èmfasi exclusivament en dues idees que apareixen de manera repetitiva a les taules del CEO: Cultura política i decensís de la política. Aquests dos conceptes poden semblar aïllats l’un de l’altre, però no és així, els lligams són fonamentals per entendre la situació actual a Catalunya.

Com a idea principal d’inici, cal esmentar que, prenent corrents polítològiques de la segona meitat del Segle XX, la Cultura Política de tota societat és fonamental per aconseguir un coneixement i participació correcta de la societat al desenvolupament de la cosa pública, i que l’accés a aquesta cultura política ha de facilitar-se fonamentalment pels actor polítics i gestors públics. Actualment segons el resultat del Baròmetre dOpinió Política (BOP) 4ª onada de 2010 sembla confirmar-se que entrats plenament al Segle XXI, a Catalunya els actors polítics i les administracions públiques no han assolit amb èxit apropar el concepte de Cultura Politica a la major part de la ciutadania. Al contrari s’ha aconseguit un efecte contrari, que la desconfiança el decensís en tot el que faci flaira a política, es consolidi perillosament. Podriem dedicar moltes ratlles i capítols d’un llibre a cercar les causes d’aquesta situació (actuacions polítiques en benefici propi, poca empatia amb la ciutadania, crisi econòmica etc etc), però el que traspua algunes taules del BOP en resum, és poca satisfacció democràtica, i que hi ha poca o nul.la confianca en que cap gestor o actor polític pugui fer sortir de la crisi el nostre país. El còctel de totes les variables anteriors porten al decensís, a observar que en les valoracions dels actors polítics, el guanyador és el concepte “cap”. Dins d’aquest context la confiança en el procediment de la nostra democràcia parlamentària decreix, amb conseqüència directa d’aparicions de nous actors polítics de tall populista, representats amb personatges tan “especials com Ciocciolina, Coluche, Le Pen, Anglada … (no és un fet aïllat, és un fenòmen que es dona a tota Europa) Com també un increment important del vot en blanc i de l’abstenció. Però el CEO mostra tendències que el “malalt” es pot redreçar i curar. En altres taules apariexen “brots verds”, la mostra de ciutadans enquestats té l’esperança que en el futur podrà influir més en les tasques polítiques, i malgrat la societat estigui molt distanciada dels partits polítics catalans, el 50 % dels enquestats confia en què es pugui redreça la situació política actual.

Les conclusions semblen clares: després de la transició la Cultura Política de la població era alta (fugida d’una dictadura), però era conseqüència d’un procés autodidacta de la majoria de la població. Una vegada l’estat democràtic es consolida són els actors polítics que han de prendre la iniciativa pel que fa a oferir Cultura Política a la ciutadania. Pel que sembla aquest procés s’ha desenvolupat deficientment, no entro si per culpa o omissió dels actors polítics, però les xifres són clares i les podem veure negre sobre blanc. Qui governi a partir del 28 de novembre Catalunya, segur que haurà de prendre mesures de potenciació de la Cultura Política, la ciutadania ha deixat una porta mig oberta.

Passar-se de frenada

armandgimenez — Wed, 27 Oct 2010 08:28:52 +0000

Ahir un dirigent del Partit Popular de Catalunya tot exultant, fent referencia a la decisió del TSJC de deixar sense efecte el reglament d’utilització del català a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida (en base a la sentencia del TC que no considera el català la llengua preferent a Catalunya), parlava de què les administracions publiques catalanes s’ havien “passat de frenada”, i ara havien de posar-se a lloc. Passar-se de frenada, no és també voler enterrar una llengua com la catalana, universal, i més que mil.lenària, en base a unes ideals basats en el drets de conquesta, més propis de l’edat mitja que del segle XXI ? Passar-se de frenada, no és també parlar irresponsablement de la immigració únicament amb objectius electorals, oblidant-se de conrear la convivencia ? Passar-se de frenada no és també donar la raó a un alcalde de “Castilla La Vieja”, que autoafirma el masclisme oral i indecent ? Passar-se de frenada no és també criminalitzar que els catalans volguem seleccions pròpies ? Passar-se de frenada no és també donar ales a escriptors “frikis” i als seus cómplices (més frikis encara), vegis Sanchez-Dragó i Albert Boadella, quan parlen de Catalunya, i expliquen alguns costums que se surten dels límits de la moral col.lectiva ? Passar-se de frenada no és acusar governs de la Generalitat anteriors, i en concret al M.H Jordi Pujol, de fomentar la entrada de gent de creença musulmana, per a impedir immigració de parla castellana ? Passar-se de frenada no és …. i podriem seguir, i seguir. Ja fa temps que el PPC, i el PP a Espanya, es passen de frenada amb Catalunya i els catalans, per motius clarament electoralistes, fins i tot amb tot plegat, crec sentir-me ara més assatjat que quan era petit, un temps on el català era perseguit, però que jo vaig parlar sempre sense restriccions, ara em sento, en democracia, que algunes veus diàriament em recorden la meva obligació de parlar en castellà, no és això passar-se de frenada ?

De tot cor espero que aquest dirigent del PPC que parla de passar-se frenada en l’àmbit de la llengua, quan circula amb el seu megascooter per Barcelona, sigui per lo menys socialment responsable i no es passi de frenada tot circulant, així entendrà perfectament que per la resta de coses cal que practiqui un esport que té oblidat: la reflexió i la tolerancia.

A sobre, quan més ens ataquen amb el català, alguns patriotes defensors de la llengua ens deixen, fa unes setmanes va ser Joan Triadu, avui hem perdut en Joan Solà, esperem que la seva emprempta ens guïi per a recuperar el nostre país i la seva gent.

Comunicació Governamental 2.0: Nova proposta personal electoral (segona)

armandgimenez — Tue, 05 Oct 2010 09:35:40 +0000

No és cap secret que les xarxes socials han agafat una importància cabdal pel que fa a obtenir informació quasi bé immediata. Un exemple clar es va donar ara fa uns dies amb el robatori de la motocicleta del presentador Andreu Buenafuente via Twitter, i el seu retrobament per part d’una persona en un municipi de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Les administracions públiques han fet passos molt tímids per a aplicar aquestes noves xarxes socials al seu dia a dia, les han utilitzat per obtenir informació, i pràcticament no les han implementat per a donar a conèixer les seves actuacions, respondre dubtes i queixes, és a dir governar paràcticament, no únicament “on line” sino també “on time”. Aquesta nova modalitat d’atenció ciutadana comença a ser una realitat, i de cara a la gestió de govern a la Generalitat, i en altres àmbits de les administracions públiques, serà imprescindible, tenint en compte que les peticions, respostes, denúncies en tots els ámbits de la vida actual comencen a ser vehiculats per Facebook, Tuenti, Twitter, i altres eines 2.0. Una de les grans derrotes del govern tripartit ha estat la seva nefasta política de comunicació, encara centrada en eines de treball del segle XX, i en cap moment considerant que els governs actualment no poden arriscar-se a oferir respostes institucionals, que són difícilment contrastables, ara tota resposta de mínims es contrarresta per la ciutadania massivament mitjantçant les xarxes socials. Les declaracions oficials per lo tant són ja història, i el govern tripartit ho ha patit en primera persona.

El nou Govern de la Generalitat que surti de les eleccions del proper diumenge 28 de novembre, ha de tenir clar la potència de les eines 2.0, i utilitzar-les per a vehicular el fluxe d’informació que entri i surti, a temps real, i valorant que tot aquest context obliga a posar la seriositat, i la transparència de cada situació al capudavant. Un exemple tambe clar de tot això, és la situació actual dels trens de rodalies, per molt que el govern actual s’escarrassi a explicar la situació de cada matí a la xarxa de rodalies de Barcelona, els usuaris es connecten a les xarxes socials, on existeix un servei d’informació paral.lel creat pels mateixos usuaris que mostra l’estat real de la xarxa de rodalies: Un govern d’un país no es pot permetre aquests luxes, ha de donar serveis, i serveis que corresponguin a les necessitats de la ciutadania, i posats al dia als dies que vivim, és a dir “on time”

El “dependent” Joan Herrera

armandgimenez — Mon, 04 Oct 2010 08:04:19 +0000

La crisi econòmica que Catalunya pateix és forta, l’atur s’incrementa de manera important, i pel que sembla aquesta situació encara durarà un temps malauradament. Aquest context comporta problemes al món privat de l’empresa, a les polítiques publiques que ha de decidir el govern del nostre país, a més dels governs locals, i principalment a les famílies que han de suportar la pressió d’haver de viure amb menys recursos, assumint en temps i en diners tot allò que han d’assumir per a tirar endavant els seus integrans: nens, joves i gent gran.

Voldria reblar el clau especialment pel que fa als recursos que es destinen (i s’han de destinar) a situacions de dependencia. Cal tenir en compte que gestionar els recursos de la Llei de la Dependència no és tasca gens fácil, i cal explicar que aquesta qüestió ha estat una patata calenta tan pel Govern de la Generalitat com pels Ajuntaments, i crec que s’han fet esforços per a millorar el pagament a les famílies, però a més de les dificultats del procés, la crisi económica, al meu entendre, ha estat el tret de gràcia a poder oferir solucions als problemes econòmics i d’angoixa de les famílies dels dependents catalans, que son moltes, i que aquesta crisi ha ubicat en una situación límit. Fins aquí, amb matisos, podriem estar d’acord de què la gestió és la que és, però la semana pasada, pel que sembla, per causes econòmiques de pes, el govern del nostre país, ha començat a enviar escrits a les famílies dels dependents, informant que fins ben entrat l’any 2011, no hi haura recursos per a lliurar a les famílies. Tot seguit l’inefable Joan Herrera, cap de llista de ICV, comenta que si CiU arriba al Govern de Catalunya, les famílies dels dependents no rebran ni un Euro. Com diría aquell, amb les coses de menjar no s’hi juga, i en aquest cas amb un tema com el de la dependencia tampoc. El Sr. Herrera, o és un despistat, i no sap ni el que fa ni el que diu el Govern del que forma part, o bé utilitza una informació, i una actuació que porta a terme un Govern que ell recolza plenament de manera barroera i amb falsedats, cosa que el converteix en un irresponsable, i gens dotat per a tasques polítiques de gestió pública. El Sr. Joan Herrera utilitza un concepte com la dependencia en benefici propi, cosa forca lleitja, però força habitual en el repertori del personatge, sent la seva premisa d’actuació: Tot pel càrrec, tot per la reedició del tripartit.

Sr. Herrera sigui moralment digne de la força política que encapçala, i no intenti jugar amb falsedats amb temes tan delicats i importants per a les famílies catalanes com el de la dependencia.

Per una altra banda, i per donar un to més distès, crec que vostè el tema de le dependencia l’entén esbiaixat, vostè ha de treballar per a seguir ser dependent del PSC, que és la única opció de govern d’ICV en el passat, en el present i en el futur, però per aconseguir els seus objectius, no trivialitzin electoralment temes tan importants com la dependencia, li demano si us plau.

Cornuts i pagar el beure (una vegada més)

armandgimenez — Thu, 23 Sep 2010 11:25:57 +0000

Després del pacte segellat ahir entre el PNB i el Govern del PSOE, per a què Zapatero pugui sobreviure fins a l’any 2012, vaig fer-me una pregunta, si en comptes de ser els bascos haguessim estat els catalans els que tanquéssim un pacte similar que passaria ? D’entrada vaig dir-me a mi mateix, que això no hagués estat possible en absolut, ja que Catalunya, en aquests casos, és a qui li tocarà pagar els pactes d’altres, ja que en el fons som la màquina de tren, els que paguem el menjar i les disbauxes d’altres a l’estat, i a sobre ens insulten, i ens tracten de fariseus (en el sentit pejoratiu del terme). Ja no cal que analitzem informes, balances fiscals fantasmes, PIB català, al meu entendre tot està molt clar i transparent. De 1975 (i abans també) fins ara hem pagat la transició política a Espanya, i personalment crec que era necessari, i ara ja estem pagant els excessos i les òrgies polítiques dels grans partits polítics espanyols, i d’altres regiosn espanyoles, a més de propina ara ens toca pagar la crisi econòmica (on es recapta més IVA a l’estat per exmple ?), i la prorroga del govern de Zapatero. Catalunya s’empobreix, els serveis són pitjors que abans, i el govern tripartit (quasi en funcions) es dedica a explicar-nos contes de la lletera en versió obra de govern. Això sí, d’alçar la veu, o encapçalar el país no cal, no és necessari , no sigui que a Madrid s’enfadin. O sigui que catalans i catalanes, seguirem sent cornuts i pagarem el beure de coses com l’aeroport de Ciudad real, una obra mestra de l’arquitectura (veure el diari Le Monde de juny de 2010), per a què un dia amb nocturnitat, per manca de vols programats, algú ho enderroqui per a construir el que toqui en aquell moment, i com no vé d’aqui que ho paguin els catalans i catalanes. Ja fa uns mesos que corre la idea a Catalunya, de dir prou a l’engany sistemàtic, i l’expoliació a que ens té obligats l’estat espanyol. Hem de forçar el Concert Econòmic sigui com sigui, i estic segur que ho aconseguirem, i la veritat si els comptes no els hi quadren a l’estat, doncs que demanin ajuda al BCE amb seu a Frankfurt. El camí no serà fàcil, inclús crec que hi haurà tensions importants, però d’una cosa estic plenament convençut que el cop de puny no és exclusiu del Govern de Catalunya que surti de les urnes el 28 de novembre d’enguany, sinó que la la societat civil i la ciutadania tenen una paraula més important, tot convocant amb manifestacions, o bé emulant els nostres avantpassats, fomentant un tancament de caixes col.lectiu que col.lapsi l’estat espanyol econòmicament. Deixar de ser cornuts i de pagar el beure, demana sensatesa i pacte, però també rauxa si cal.